L'àmbit De Tots Els àmbits: Pròleg De Salvador Espriu 313o49

Índex Coberta Sinopsi Portadella Pròleg de Salvador Espriu L’ÀMBIT DE TOTS ELS ÀMBITS Dedicatòria I Ara mateix Pensem-la clara aquesta quietud... Potser el secret és que no hi ha secret... Molt lentament giravolta la sínia... Massa sovint girem els ulls enrere... ¿Qui sinó tots —i cadascú per torna—... Ni llocs ni noms ni espai suficient... Compartirem misteris i desigs... En clau de temps i amb molt de patiment... Ni cap llevant luxuriós ni cap... Vam preservar del vent i de l’oblit... Convertirem els silencis en or...

II Magma Els orígens La joia Un sol mot La casa El vent del sud Creixença Allau Carena Baula Pòrtic Balcó al carrer Més vida Capvespres flonjos Solstici La tarda Amagatall III Posem en ordre... Quasi indefensos...

Al lluny, miratges... Tenim a penes... L’eixut, les pedres... Amb es lentes... Miralls, sorpreses... Cap llei no imposa... Ara, sol·lícits... En pur silenci... Creixen i creixen... Terra —no somnis—... Mots i silencis... A cau d’orella... En l’ona lenta... Crèdits

SINOPSI

Amb un pròleg de Salvador Espriu

Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I, en acabat, que cadascú es vesteixi /com bonament li plagui, i via fora, / que tot està per fer i tot és possible.

Una proposta poètica de reconstrucció nacional, encara vigent.

MIQUEL MARTÍ I POL

L’ÀMBIT DE TOTS ELS ÀMBITS

PRÒLEG DE SALVADOR ESPRIU

Edicions 62

PRÒLEG

No sols no cal sinó que fora indecent de presentar de nou la forta personalitat de Miquel Martí i Pol al públic que d’habitud llegeix poesia —i, en particular, poesia catalana. Autor d’una obra molt vasta, diversa, complexa i inte l·l igent, Miquel Martí i Pol ha anat imposant a poc a poc el seu nom i ha aconseguit, des de fa a ny s, que la seva veu hagi estat de primer sentida, després escoltada, més tard atesa i a la fi repetida i imitada, amb enuig i xoc, amb reticent iració, amb enga ny s d’afalacs de so l·l icitud, amb un desvetllat respecte i amb un gros perill, això darrer per als sempre llestos, ingrats i alhora candorosos catxaps deixebles. Si els crítics asseguren que hi ha hagut entre nosaltres, al llarg dels segles, al llarg de la nostra tan entrebancada història literària, alguns, no gaires, poetes de debò, no hi ha dubte que Miquel Martí i Pol és un d’ells, un dels pocs indiscutibles. Ho etran amb mi alguns dels qui es creuen preparats indagadors del tan ambigu i en últim terme inefable fenomen poètic. D’altres hauran tal vegada apostat a favor de Miquel Martí i Pol, des de l’escambell del pèssim costum de perdonar, aixoplugats en l’eixorquia, a tort i a dret la vida, o de negar-la a palpes; encara que des dels seus peculiars biribissos ho hagin encertat aquest cop de ple a ple. El que precedeix intenta d’indicar que, a pesar del seu èxit, no sabem gran cosa de la poesia de Miquel Martí i Pol. De primer, perquè ens falta perspectiva i també sensibilitat. En segon lloc, perquè ens sobra negligència, mandra. És clar que no és senzill d’envestir una producció d’una tal envergadura, potser fins avui

no prou ben oferta pel mateix autor en un perfecte ordre coherent i, per escreix —i per fortuna—, encara esbatanada. En havent dreçat i endreçat Miquel Martí i Pol l’arquitectura global de la seva autoimposada tasca, augurem, tot desitjantho, que no trigarà massa a ser estudiada amb l’adequat rigor. I aleshores la sorpresa, l’iració, la so l·l icitud i el respecte, ja sense locucions adjectivals ni matisos, augmentaran fins a esdevenir unànimes. L’erudit o l’equip estudiós que preveig haurà d’analitzar la fina manera com Miquel Martí i Pol ha anat intensificant i polint el seu llenguatge, tenint molt en compte els recursos i els contrastos del seu pur català d’Osona. L’univers sencer està presidit pel ritme, tan fàcil de percebre, tan difícil de definir. Si el ritme és, a un nivell som, com s’ha repetit tant i tant, el retorn periòdic, a intervals perceptibles, en sèries temporals, d’un determinat ordre esquemàtic d’esdeveniments, sigui quina sigui la naturalesa d’aquests, és inqüestionable que en la parla poètica es manifestarà per la cadència dels sons que integren els mots, per l’agrupament dels elements fònics més dèbils entorn dels més forts i per la mesura, el factor de les relacions en el temps entre totes les divisions d’una sèrie a incloure en la forma mental que assumeix l’experiència de la durada i de la successió. «Sense ritme, no hi ha música», insistia Schubert, si la memòria no em traeix. Tampoc no hi ha poesia, i Miquel Martí i Pol des dels seus començos ho ha intuït molt bé. En l’acatament d’aquesta llei, és impecable i implacable, segons la brillant dita d’Ortega sobre l’estil de Gabriel Miró, vulgaritzada per l’ús. I el nostre escriptor ho és també en el domini estrictament gramatical de l’idioma. No, no cal presentar aquest tan exigent i triomfador poeta, vencedor d’ell mateix i de l’art que cultiva. Ni la seva molt important obra en general ni cap llibre seu en particular. Però ha volgut, ignoro per quin motiu, si no és per la gratuïta estima que em professa, que unes quantes paraules meves precedeixin el seu últim recull, i de grat, encara que amb un esgarrifós però involuntari retard, l’obeeixo, tot disculpant-me amb els lectors per les meves inútils ratlles. L’àmbit de tots els àmbits: aquest és el títol que ha decidit de donar-li. Àmbit : contorn, volt, perímetre, d’una cosa. Àmbit: espai circumscrit que encercla un edifici, un indret, un incabable etcètera, en aquesta línia conceptual. Àmbit dels

àmbits: uns límits que protegeixen un recer defès, en el seu nucli més íntim, als adversaris o als simples estra ny s. I, a un mateix temps, el llindar d’una porta d’accés a la inviolable empara, una entrada a ella que acull, de bat a bat oberta, els amics. El títol es mostrarà de seguida revelador del coratjós sentiment de servei que ha dictat l’aplec, dividit en tres parts. En els vint-i-cinc versos del primer poema , «Ara mateix», que encapçala, no sols la primera part, sinó el conjunt del llibre, el poeta, en enunciar el seu designi, quasi el seu «programa», enfila amb una reflexiva pressa una agulla, que una seva mà ens mostra, amb el fil d’un propòsit que amb un bri d’ironia diu que no ens diu, i es posa a apedaçar tota la nostra roba nacional, que prou que de veres ho necessitaria. Sí, tot està per fer i qui sap si sempre ho estarà, perquè desfem sense respir el que fem, com a l’Hades el soguer i la somera, no destriables en nosaltres, en el nostre privatiu infern. Amb obstinada perseverança estúpida, hem bastit sense treva castells de sorra a frec de rompent. Tot està per fer, d’acord, però tot ens és possible? La resposta és afirmativa, però condicionada: mentre sapiguem cridar qui som i aconseguim que tothom ho escolti i ens escolti, mentre els qui s’entesten a llegir encara la mateixa plana girin full i s’ajuntin a uns quants que ho varen fer temps ha. Mentre la sínia històrica de la nostra terra giravolti en un, en aparença paradoxal, sentit dreturer. Mentre vegem amb clars ulls un ordit sofisticador, la falsa tera ny ina d’un secret diàfan, del secret que no ho és. Convé pensar un futur lluminós, convé pensar en les equivalències de vida i llum, de mort i fosca. Serem allò que vulguem ser, mentre tanquem els nostres camps a l’e ny or de qualsevol retorn. Hem de compartir les nostres esperances, i els a ny

s ens han de conferir duresa a cada gest. Vàrem preservar del vent i de l’oblit la integritat d’uns àmbits, d’uns projectes, i convertirem els silencis en or i els mots en foc. Miquel Martí i Pol ens alliçona sobre això i proclama tot això i moltes coses més, contundent i viril, en uns magistrals decasí l·l abs reunits en onze poemes de vuit versos cada un, amb una pausa estròfica que separa, en cada unitat poemàtica, els dos últims versos dels sis precedents. Els onze poemes, que integren una molt calculada i intencionada sèrie numèrica correlativa, constitueixen la primera part del llibre i postulen, subratllats per una música molt austera, una interpretació, una projecció coral. En els seus sons es podrien encabir unes quantes notes de gori-gori per l’ocell d’ales immenses, en calcomania una rata-pi ny ada, de la repugnant despulla de la qual s’atipen, però, per procediments de bruixeria picaresca, tots els qui mal governen o suquen avui en el xup-xup de la paella del guisofi i tots els qui aspiren amb entrenada mònita a mal governar o a sucar demà en l’espès oli del xauxineig de la vianda, mentre al presumpte fosc endeví mesell, tan individualitzat rere un transparent afectuós plural, se li escapa un somriure de genuïna i agraïda complaença i rea uns quants paràgrafs d’un dels primers capítols de la segona part d’una dolentíssima nove l·l a, amb justícia oblidada, d’una llu ny ana època. Els disset poemes de la segona part de L’àmbit de tots els àmbits duen nom, i això, amb la diversa llargària de cada un i el divers joc si l·l

àbic i rítmic, els diferencia. Però la profunda comunicació que contenen és la mateixa en tots ells i els lliga estretament amb la resta del llibre. A «Magma», el poeta s’inclina davant certeses proclamades no sols als camins, sinó pels mateixos camins. Després, se’ns recomanarà imperativament el que per a tots hauria de ser obvi: que ningú no renegui els seus orígens. I «ells», els hostils «ells» sotjadors, en moure discòrdies, assajaran de crear confusió i enveja —i l’una i l’altra prou que ens se ny oregen, afegiria. Però, en pujar a poc a poc l’escala amb tants graons de silencis, ens serà lícit, quan l’haurem coronada, de parlar de joia, una paraula molt bonica, però que, sigui dit de pas, no figura al meu lèxic. Miquel Martí i Pol veu la tarda com una xarxa al vent, magnífica troballa lírica. I amb una màxima ambició sotmetrà l’infinit —¿fins l’àpeiron d’Anaximandre o el d’Aristòtil, fins el nou primum movens, el traduït en l’expressió einsteiniana del producte de la massa pel quadrat de la velocitat de la llum?— a la mesura d’un sol mot orgullós, desmesurat: som. ¿Serà tanmateix la resta mera anècdota? Perquè endevino que no es tracta aquí d’una simple comprovació, d’una sorpresa meravellada, sinó d’una afirmació rotunda, vàlida —i cal que ho sigui— per a la nostra co l·l ectivitat. I, en aquest abast, bandejada tota implicació metafísica, altrament aliena al pla del llibre, em decanto a compartir l’asseveració. Una mida higiènica, perquè, si algun lector presumeix de més agut que Miquel Martí i Pol davant algun punt de les seves propostes, és més probable que cometi un escrúpol d’error. De nosaltres depèn, amonesta el poeta a «La casa», que el pas del temps no malmeti els se ny als que hi ha escrits a les pedres de l’habitacle —el seu, el nostre. I que aquest mai no sigui trobat en la tristesa, en la desolada buidor, en la fosca, per l’hoste que, no pas manipulat per la sinistra màgia negra de Joseph Curwen, després hi

vindrà. «El vent del sud» és un poema antològic, per al meu gust una de les més rodones cimes de l’arbre líric de Miquel Martí i Pol, podador de porfidiosa cura, que mai no s’aturarà en la contemplació de l’harmonia de la planta perenne, sinó que n’exigirà més i més creixença. Des dels hexasí l·l abs de l’àgil «Allau» als vuit versos de «Carena», des del solemne to encadenat de «Baula» al sentenciós «Pòrtic», des de la tria d’un capteniment decorós en l’espai del «Balcó al carrer» al ponent que convoca focs i aurores, des del refús de presències incertes al «temps nou que ara esculpim nosaltres», aquesta exigència de creixement, en realitzar-se, magnifica el cant de Miquel Martí i Pol. Tot a pel secret del seu esforç tenacíssim, i ha après —i nosaltres ho vàrem també aprendre, uns quants a ny s enrere, a costa de la pròpia pell— que tan sols viu el qui sense por pregunta. Com m’acompa ny a i que bé que em sembla entendre aquesta poesia! El diàleg amb ella em neix espontani i amatent i prompte, malgrat unes quantes, molt poques, formes idiomàtiques, irreprotxables però que no coincideixen, i no hi ha cap raó per la qual hi haurien de convenir, amb la selecció del meu vocabulari. Per a Miquel Martí i Pol són clars, per fortuna seva, els se ny als al llu ny edar dels somnis. Per a mi, no tant. Però m’és lícit d’embarcar-me amb ell en un esvelt veler que mai no toca port.

La saviesa de Miquel Martí i Pol clou la segona part d’aquest llibre esplendorós amb «Amagatall», el poema més llarg que s’hi publica, un poema que mereixeria ell sol una extensa anàlisi. Ni en soc competent ni les meves circumstàncies m’ho permeten, però subscric els seus reiterats avisos de claredat i cautela, si des d’una enèrgica però subtil afirmació d’una labor present hem d’anar alçant dia rere dia l’edifici de demà, de seguida actualitat llançada a una feina incessant i, si no eterna, perdurable. Miquel Martí i Pol es val de la bellesa intrínseca dels seus versos per convertir-la en una eina esmolada i apta a comunicar significats. En L’àmbit de tots els àmbits prescindeix de la rima, a estones funcional i orgànic auxiliar del ritme, amb més freqüència un recurs d’ornamentació. Utilitza amb summa prudència les extensions semàntiques, la repetició com a arma per despertar expectacions, les representacions d’una realitat en un nivell de referència per una realitat corresponent en un altre nivell. No cau en la trampa de professar que la bellesa és l’expressió perfecta d’un interès sentit, perquè ha ben flairat el pudent bòtil amb el qual, en havent-lo batut, alguns varen elaborar, i d’altres de tant en tant ho proven, una immenjable truita. I ens afigurem que opina que tot el que hi ha en la naturalesa i en la societat és mòbil i canvia d’una manera ininterrompuda, per les contradiccions internes a resoldre’s per mitjà del conflicte i de la lluita: antigues idees d’arrels presocràtiques que, amb replanteigs moderns, més discursius i científics, incideixen amb força tal volta decisiva en el torb de la crisi contemporània. Quinze tankas o uaka, totes elles modèliques, componen la tercera part de L’àmbit de tots els àmbits. Tècnicament, Miquel Martí i Pol les ha resoltes amb submissió al tipus correcte, clàssic, sense allerar-se a la llicència d’un sol vers masculí. Alme ny s des del Kokinshú, la primera antologia imperial del primer terç del segle X dC, que ens llega més de mil cent uaka, la majoria anònimes, gairebé cada japonès ha post l’ou del seu llibre personal de tankas i dels més tardans haikus, així com cada un dels i l·l ustrats se

ny ors otomans escrivien, per al seu exclusiu plaer, amb una exquisida ca l·l igrafia, la seva co l·l ecció de versos. El conreu sostingut de la tanka entre nosaltres, si no la introducció, es deu, com penso, a Carles Riba. Després el fràgil motlle líric d’origen xinès ha estat molt divulgat, i és de sospitar que ara tothom gosa potinejar-lo, atret pel brill d’una apegalosa i irreal facilitat, i s’hi envesca. Altes dames calandres en lliure vol, les precioses tankas del nostre autor, co l·l ocades en reng amb voluntat de renga, entonen un himne d’una crista l·l ina tenuïtat al més fred antitriomfalisme, al risc d’un bornar nobilíssim, a la tossuda afirmació d’un poble, a un afa ny de tresca sense perdre l’ànim, a la tibantor d’una vigilància en torres de guaita sense vestigis de traïdors, al gua ny d’un sòl tothora i l·l uminat i escalfat per benèfics raigs solars, a la continuïtat i a la grandesa d’una pàtria. Els savis científics sacerdots de l’encetada fe en una nova gènesi apunten que «un bon dia», fa, si fa no fa, uns curtíssims quinze mil milions d’a

ny s, la densa, ultradensa i compacta, inicial bola de foc, enllà de la qual no hi ha sinó el no-res, la riota d’una tranqui l·l itzadora pseudopregunta, va esclatar i es va expandir i va «donar pas» a allò que anomenem «univers». En un seu minúscul racó, en un ocult angle d’unes golfes de mals endreços, la terra, una vet-ho aquí de joveneta, me ny s que més donzella, de quatre mil dos-cents milions d’a ny s de fregate l·l es i refrigeris. Al seu damunt, la pobra, des d’uns tres milions d’a ny s ençà, els homínids. Uns escassos mil a ny s abans d’aquesta nostra tan cofoia hora, el començament dels catalans, enmig d’unes quantes altres criatures de bolquers. ¿És molt instar que ens deixin posar en pau, caiguda la de llet, una completa segona dentició, amb els queixals del se ny al seu lloc i mossegaires? Miquel Martí i Pol no ho pidola, sinó que ho reivindica amb una ferma poesia. Atansem-nos-hi, llegim-la, assimilem-la, convertim-la en acció. Perquè al principi era, fàustica, l’acció, que et, magnànima, molts altres noms, sense excloure’n el misteri del Verb Creador dels ingenus remots egipcis i el del joànic. Al principi era l’Acció, calculem que intrínseca a la densa bola de foc primigènia que, per aquesta seva essència, amb les sospitades

còmplices entremaliadures de l’hidrogen i de dos o tres seus compa ny s d’acuit, més vailets que ell, es va rompre en miríades de miríades de milions d’unitats imaginàries de bocins i ens va ben rebentar. SALVADOR ESPRIU B., ju ny de 1981.

L’ÀMBIT DE TOTS ELS ÀMBITS

A la Dolors, ara que fa vint-i-cinc a ny s que compartim el pa i la sal

I

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert i els a ny s en de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d’angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l’e ny or o la complanta, ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora, que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud que escampa tants de ressons impensats; pensem-la clara i suggerent, que ens ompli l’espai concret d’ara mateix, l’espai en què no hi ha cap mena de sorpresa i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret i aquest camí l’hem fet tantes vegades que ja ningú no se’n sorprèn; potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap.

3

Molt lentament giravolta la sínia i en a ny s, o segles, fins que l’aigua s’enfila al cim més alt i, gloriosa, proclama la claror per tots els àmbits. Molt lentament davallen aleshores els catúfols per recollir més aigua.

Així s’escriu la història. Saber-ho no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls enrere i el gest traeix angoixa i defallences. L’e ny or, voraç, ens xucla la mirada i ens gela el moll del sentiment. De totes les solituds, aquesta és la més fosca, la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d’altra banda, pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots —i cadascú per torna— podem crear des d’aquests límits d’ara l’àmbit de llum on tots els vents s’exaltin, l’espai de vent on tota veu ressoni? Públicament ens compromet la vida, públicament i amb tota llei d’indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient per replantar l’arbreda, ni cap riu que remunti el seu curs i ens alci el cos per damunt de l’oblit. Tots sabem bé que no hi ha camp obert per cap retorn ni solc en mar a l’hora del perill.

Posem se ny als de pedra pels camins, se ny als concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs d’arrel molt noble i secreta en l’espai de temps que algú permetrà que visquem. Compartirem projectes i neguits, plaers i dols, amb dignitat extrema, l’aigua i la set, l’amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos l’aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment. Vet ací com podem gua ny ar el combat que de fa tant de temps lliurem, intrèpids. En clau de temps i potser en solitud, acumulant en cadascú la força de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rere solc pel mar de cada dia, pas rere pas amb voluntat d’aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós ni cap ponent solemne. Més ens val saber que no hi ha grans misteris ni un ocell d’ales immenses que ens empari; res d’allò que tants de cops han proclamat amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els a ny s conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l’oblit la integritat d’uns àmbits, d’uns projectes en què ens vèiem tots junts créixer i combatre. I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa malmet l’impuls de renovada fúria que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels a ny s ens crida, barbullent, la llum d’un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or i els mots en foc. La pell d’aquest retorn acumula la pluja, i els afa ny s esborren privilegis. Lentament emergim del gran pou, heures amunt, i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor i el llegarem, solemnes, a la història.

II

MAGMA

Aquell impuls profund que confereix densitat a silencis i paraules no ens l’han arrabassat, ni l’arbre en què tots els vents conflueixen i s’exalten. Una cortina blava ens fa de mar perquè la hisenda és magra; però totes les veus del temps inciten al retorn i són altes i clares les mirades. ¿D’on, sinó del profund d’aquest combat, n’haurem se ny als i força? Tanta vida no creix debades. Fosca i llum fan un sol baluard i els a ny s ens configuren a poc a poc. Petgem sense temor. Tots els camins proclamaran certeses.

ELS ORÍGENS

Els qui, covardament potser, sobrevivim i els altres, els audaços, compartim el mateix espai d’història. Tot giravolta i creix, i la pedra i el llamp, l’arbre i la llum proclamen una sola dimensió de vida.

No hi ha mesos cruels. L’aigua que esborra la petjada solemne de l’heroi fa revenir les fonts i fecunda la terra.

Amb el bon temps esclaten els colors i tornen al seu niu els ocells migratoris.

Mudem silenci en or, els a ny s faran la resta.

Que ningú no renegui els seus orígens.

LA JOIA

Més val que ara deixem sense resposta certa llei de preguntes, ja ens les farem, si cal, temps a venir. Diguem només l’essencial, els mots que ens incitin a créixer i a comprendre, que ells, renouers, sempre mouen discòrdia i assagen de crear confusió i enveja.

Tenim encara a les mateixes golfes de fa molts a ny s un estel de colors i el vent i tot que ens cal per impulsar-lo.

No ens salvaran herois ni taumaturgs.

Pugem a poc a poc l’escala dels silencis i que ens creixi a les mans un neguit de distàncies

i se’ns omplin els ulls de blaves llu ny anies.

Quan ja siguem a dalt, podrem parlar de joia.

UN SOL MOT

La mesura la dona el sofriment i també dona el goig i l’esperança. Voguem contra corrent i a cada riba hi ha gent que ens recrimina i ens combat.

I ara propòsits i silencis fan un sol recer i a l’arbre de les hores el temps detura el temps i s’hi emmiralla. Tot és risc i fulgor enllà del gest i quietud de bosc a l’esplanada dels a ny s i dels projectes. Molt endins hi ha el neguit que desvetlla poderosos contrallums i l’arena en què tota aigua s’exalta i mor. Xarxa de vent, la tarda sotmetrà l’infinit a la mesura

d’un sol mot: som. La resta és pura anècdota.

LA CASA

Deixem que l’herba creixi pels camins i esborri el pas del vianant cansat.

Tot el que és bell incita a la bellesa.

No dol l’oblit, que en cada gest hi ha tota la immensitat del voler i el desig de fer-lo perdurable.

De nosaltres depèn que el pas del temps no malmeti els se ny als que hi ha escrits a les pedres i que l’hoste que els a ny s anuncien no trobi la casa abandonada, i fosca, i trista.

EL VENT DEL SUD

Anuncia la pluja aquest vent tebi que ve del sud i tusta suaument la finestra mig closa. Són ombrívols i feixucs aquests dies indecisos d’un maig melangiós que no desvetlla cap ressò dins la cambra. Tots tenim la mirada perduda. Els a ny s i els somnis converteixen propòsits en recances i ió en costum. S’esfullen, tèrbols, els records, i són vagues els conceptes.

I tanmateix la vida continua.

Plourà, i després podrem altra vegada

concentrar en l’horitzó tota la força del turment i del foc, perquè s’exalti l’esperança i el temps tingui una clara dimensió de goig i de tendresa.

CREIXENÇA

Aquest mirall d’absències no diu tota la veritat. Per qualsevol escletxa del temps nou la llum esclata i al fosc dels a ny s hi ha el gran foc que suscita moviments i desigs i els estimula.

Tenim la indeclinable meravella del silenci i el llamp del pensament per calar foc als esbarzers. Quan rodi la sínia i l’aigua que s’enfila proclami la claror, potser els secrets ens seran assequibles. Mentrestant vetllem el curs del vent i fem preguntes, que cada mot sigui una vela hissada

i cada gest una gran porta oberta.

ALLAU

Cap silenci no pot dallar l’esclat de l’alba. Asseguts al pedrís que congrega les aigües desxifrem el secret de marees llu ny anes i escrutem el perfil de rostres i paraules per llegir-hi el futur que anuncien els astres.

Pou endins, l’aigua és foc i la lluna, distància.

CARENA

De tot arreu, i surt tenebra enfora quan ja sabem la metzina i el llot i cap arbre no creix al solc del temps.

Amb cascavells penjats als esbarzers l’entra ny a del silenci és molt més tèbia i la fruita dels a ny s més saborosa.

De tot arreu, i a totes les cruïlles el verd encén la plata de les fulles.

BAULA

Allò que no se’ns dona pel foc i per l’angoixa ho assolirem més tard pel refús i l’astúcia. En pedra i davant nostre, l’estol de dies rúfols, aquell mur pissarrós en què el desert culmina i el nus escorredor del pas feixuc del temps amb ungles desiguals i amb desiguals sorpreses. Però sempre hi ha l’aigua i la serp que s’esmu ny i no deixa cap rastre, la solitud extrema que percut un a un els secrets, i el reducte que confereix sentit als se ny als i a l’onada. Sempre l’home retorna als orígens i arrenca del fosc del pensament l’arrel de la desfeta i emprèn, tossut i astut, la percaça d’allò que no li és donat pel foc i per l’angoixa.

PÒRTIC

Tant com el gest sempre suscita un altre gest i tota llum neix del combat del vent i l’arbre, així per la mirada i el desig renovem constantment horitzons i distàncies.

Cada fulla proclama la certesa del bosc i cada ocell, la densitat de l’aire. No hi ha miralls opacs, car pel neguit podem baixar al profund en què vida i no vida mesclen les seves aigües i emergir-ne mudat el cos en laberint d’aurores.

Tot a pel secret dels dits i per l’encesa voluptat del misteri que retalla la imatge, platges enllà del temps, i atia la sorpresa. Tot ressona per l’àmbit silenciós del gest i esclata en cada mot. Només viu qui pregunta.

BALCÓ AL CARRER

També podem, si cal, sortir defora, sols o bé en compa ny ia, i ran mateix del desfici que enceta la pell de tants genolls, hi trobarem l’espai per a una vida decorosa.

Tot mesurat i compartimentat en el temps, en el gest, en la memòria, per bé que inútilment, car escollir, allò que realment pot dir-se’n escollir, només ho fem una sola vegada.

MÉS VIDA

Que és bo saber restar quan tot incita a desistir. Tanquem, si cal, les portes i convertim la casa en un reducte on cada cosa, a poc a poc, reprengui dimensions comprensibles i amigues.

Res no ens limita fora del refús d’aquest espai. En la incertesa granen veus i més veus i al llu ny el mar proposa l’impuls del vent i la llum de les rutes.

Sempre el ponent convoca focs i aurores.

Saber restar, vet ací la consigna, i preservar cadascú el petitíssim

terre ny en què proclama, altiu, més vida.

CAPVESPRES FLONJOS

Què hi fem aquí? I la gent que enraona defora, de què parla? Se’ns omplen massa de presències incertes aquests capvespres flonjos amb pols de temps perdut que dilueix el perfil dels objectes.

Tensem bé l’arc del gest, perquè el cos, pacient, retrobi la perduda cadència, l’afa ny de restablir, mot rera mot, el foc de tots els horitzons possibles.

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança, no pas pels vells topants ni per dreceres grandiloqüents, sinó pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia. Reconduïm-la amb dubtes i projectes, i amb turpituds, anhels i defallences, humanament, entre brogit i angoixes, pel gorg dels a ny s que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris, reconduïm la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca. Dia vindrà que algú beurà a mans plenes l’aigua de llum que brolli de les pedres d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

LA TARDA

La tarda és un vaixell que mai no toca port. Fa l·l aç, la quietud dilueix els propòsits en un àmbit confús d’abaltiment i dubtes i buida el pou del temps lentament i segura. Tot a pel secret de l’esforç tenacíssim, pel goig d’articular dins el clos de la cambra l’aparença d’un món estricte i necessari, i es resol en un gest que no cal que perduri. No hi ha límits ni pes pel batre de l’onada, persisteixen les veus en l’eixut del silenci i són clars els se ny als al llu ny edar dels somnis. Pensem cada moment amb colors a balquena.

AMAGATALL

Fondos secrets i molt més fonda vida.

Molt cautament, però per la mateixa ratlla del temps en què tot té un aspecte solemnial i el mar, al llu ny , vastíssim, acull l’embat de tota llei de somnis. Molt cautament i amb la mirada encesa per la claror dels horitzons possibles. Així i aquí, pel foc i l’esperança, que cap futur no pella sense angoixa i cap present no es construeix debades. Molt cautament i amb claredat extrema, sabent ben bé que no hi ha risc que empari perennement de pors i defallences ni gest sublim que tot ho justifiqui.

Fondos secrets i molt més fonda vida.

Tot neix i creix del dolor necessari i, pel dolor, fecundament perdura. Molt cautament construïm una pàtria. Jorns i més jorns de callat sacrifici no són res més que el preu i la mesura d’aquell amor que ens sosté i ens impulsa. No hi ha triomf més alt que el de saber-se convenient, però no imprescindible. Fem que tothom sàpiga bé les coses: molt cautament construïm una pàtria, molt cautament i amb una gran tendresa. De tots depèn que sigui lliure i justa.

Fondos secrets i molt més fonda vida.

III

Posem en ordre sentiments i propòsits —miralls, sorpreses— per quan les deus revinguin potser tumultuoses.

Quasi indefensos hem mirat com pellaven, lentes, les fulles. Segles de llum per cada petita meravella.

Al llu ny , miratges. Un vent de mar esborra de la memòria foscos records. Posem-hi se ny als de vida nova.

Tenim a penes el temps de dir les coses de cada dia. Mesurem bé els silencis, i els gests, i les paraules.

L’eixut, les pedres. A ny s i més a ny s de fosca. Volenterosos, hem travessat immensos sorrals i grans tarteres.

Amb es lentes i a voltes indecises. Així, i no d’altra manera, podem créixer i assumir la creixença.

Miralls, sorpreses, fals horitzó de pluja. Cada pregunta pot desvetllar tempestes; deixem que ens arrosseguin.

Cap llei no imposa silenci al cor que estima. Apleguem totes les voluntats i fem-ne una sola bandera.

Ara, so l·l ícits, dictem paraules vives al vent que a. Que el vent se les emporti mars enllà de la història.

En pur silenci hem preservat uns àmbits. Edifiquem-hi, tenaços, una pàtria, l’àmbit de tots els àmbits.

Creixen i creixen remors fondes, secretes, veus, cançons, himnes, en una allau fecunda del mar a la munta ny a.

Terra —no somnis— i també mar immensa: coses tangibles. I una llengua comuna; i la gent que la parla.

Mots i silencis, pedra dura que l’aigua del temps no gasta. Bastim murs que ens preservin de tota estrangeria.

A cau d’orella repetim les mateixes clares paraules. Torna la vida i torna la dignitat, la força.

En l’ona lenta podem inscriure-hi totes les esperances. Revindran quan revinguin les deus tumultuoses.

Roda de Ter, 2 d’abril / 30 de ju ny de 1980.

L’àmbit de tots els àmbits Miquel Martí i Pol

Pròleg de Salvador Espriu

La primera edició de L’àmbit de tots els àmbits, amb el pròleg de Salvador Espriu, va aparèixer el 1981 a les Edicions del Mall. El text que reproduïm és el que va fixar Pere Farrés per al segon volum de l’obra poètica de Miquel Martí i Pol a la co l·l ecció Clàssics Catalans del Segle XX, d’Edicions 62 (1991). N’hem actualitzat l’ortografia.

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Disse

ny de la portada, Jordi Romero

© Hereus de Miquel Martí i Pol, 2020 © del pròleg: Hereus de Salvador Espriu, 1981, 2020

© Edicions 62 Av. Diagonal, 662-664 08034 Barcelona www.edicions62.cat

Primera edició en llibre electrònic (epub): febrer del 2021

ISBN: 978-84-297-7934-9 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Newcomlab, S. L. L. www.newcomlab.com